As cores da cidade branca
'Com el primer dia que la vaig veure, crec que Lisboa és essencialment,
una maravella de color, un prodigi de cels i de llums. (...) La plasticitat del color de Lisboa, la
seva mobilitat, la seva diversitat, són inaferrables. De vegades em sembla que té
carnositats rosades i joves, que sovint li surt el rubor a la cara, i de
vegades tendeix a empal·lidir, com la pell humana... Teulats vermells, blancs,
de parets palpitants, escorrialles de rovell o de verd o de color de carbassa
en algunes façanes, petits pujols ondulats, l'alta i la baixa, escales i
corbes, atmosferes alternades d'una netedat desmaiada i de grasses
concentracions aquoses, pluges fines. La intermitència de l'aigua que cau, -i
sobre un mur vell, amb una mica d'heura, una palmera que puja oferta al sol,
perfumada, amb una llangorositat gairabé impúdica, deliberada. (...) Els
portuguesos adoren els colors esvaïts, el verd oliva o el verd ampolla, els
carmins esbravats, els roses pàl·lids, els grocs tot just iniciats. (...) El
gust del color a Portugal es matisa d'una manera visible amb la boirina de
l'immens oceà, de la incertesa del mar tenebrós. L'he vist, també, amb aquella
esplendor daurada que tenen de vegades les tardes d'aquesta ciutat, aquella
resplendor que sembla posar-se sobre els detalls de les coses amb una
voluptositat mig adormida, una mica lànguida i que quan toca les grans veles de
les fragates que van i vénen per l'aigua dóna un color de crema densa cremada.
(...) En aquest estuari -en dies clars- hi ha una cosa que sembla imantar la
vista: són els blancs de les llunyanies. Són els blancs de Corot -potser el
batec de la matèria, que en el paisatge té una virtualitat més excelsa i
palpitant.
JOSEP PLA: Direcció Lisboa
Lisboa es color. Los colores de
los azulejos, de las casas, de los edificios públicos y los palacios, de las
tiendas, de las iglesias, de las calzadas, todo llena de color la ciudad.
En la Lisboa, reconstruida por el
Marqués de Pombal, surgieron el amarillo-ocre, el rojo-almagre de
la arcilla. Y fue a partir del siglo XIX cuando
se llena de colorido la ciudad. Los edificios públicos se pintaron de
amarillo y más tarde, con el art déco, van
apareciendo los rosados, los ocres-amarillos y ocres rojos, los grises y
azules, los verdes. He leído que la Comisão Estética da Cidade de Lisboa limitó
el uso libre del color en las fachadas y recomendó el uso del ocre, “a grande
epidemia amarela”. Con el posmodernismo, a principio de los años 80, creció la fiebre
del color.
Desde las colinas se descubren los tejados en un tono que en portugués podríamos llamar cor
tijolo, ese rojo tierra tan característico.
La paleta de colores de la ciudad
(amarela, vermelha, verde, cinzenta, cor da rosa…) se completa con la de los azulejos, de una
gama muy extensa que añaden juegos de luz, y la de las calzadas con la combinación de blanco y negro.
Y en mayor manera, son los
propios habitantes de los barrios quienes aportan sus preferencias de color
adornando sus fachadas o vistiendo sus fiestas.
Lisboa é amarela
Lisboa é cor-de-rosa, a cor vermelha esvaída
Lisboa é cor-de-rosa, a cor vermelha esvaída
Lisboa é verde
Lisboa é azul
As luzes de Lisboa mudam a cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada